Data: 6 d’abril de 2025
En una Catalunya on el laïcisme i el pensament crític han guanyat terreny, parlar de “pecat” en el seu sentit tradicional (com a ruptura de la relació amb Déu i amb els nostres semblants, a qui els cristians anomenem germans) pot no ressonar en el discurs públic. En l’àmbit de l’Església (que se sap sempre santa i pecadora), estem familiaritzats amb la realitat del pecat, que no és un mecanisme de culpabilització infantívola, sinó la consciència de la fragilitat i la fal·libilitat de la condició humana que, en l’obertura al “nosaltres”, a la gràcia i a l’amor redemptor de Déu, mai no són definitius ni tenen l’última paraula. La consciència del pecat ens ajuda a regir-nos personalment i comunitàriament amb responsabilitat, misericòrdia i alegria.
En una societat secularitzada, també podem entendre el pecat com una falta moral, una irresponsabilitat o un dany a la societat. Així, des d’una perspectiva filosòfica, podem parlar del pecat com la manca de virtut cívica o la indiferència davant les injustícies, com recorda MacIntyre quan lamenta la pèrdua de les virtuts en la societat moderna. Des d’una visió ètica, el pecat podria entendre’s com una manca de compromís social, egoisme o corrupció (recordem el que ens ensenya Adela Cortina sobre l’aporofòbia, la por al pobre). Des de la sociologia, podríem parlar del pecat com una fallida en la convivència i la polarització extrema, on la manca de diàleg condueix a conflictes innecessaris.
En el nostre context social, no hi fa res reflexionar sobre una llista de pecats davant els quals cal proposar el sentit de responsabilitat personal i col·lectiva. Així, per exemple, convivim amb el pecat d’indiferència quan ens desentenem dels problemes socials, la pobresa o l’exclusió. Participem del pecat de deshumanització quan, per exemple, es converteix el debat polític en un conflicte on es deslegitima l’altre sense empatia. Normalitzem el pecat d’hipocresia si diem defensar valors democràtics mentre actuem de manera intolerant amb qui pensa diferent. I arribem al més estès, el pecat d’individualisme, centrat a prioritzar interessos personals o econòmics sense pensar en el bé comú. I el més radical, la supèrbia, que en el fons és, com diu el papa Francesc, “l’absurda pretensió de ser com Déu”.
Sigui com sigui, el pecat i la redempció, més enllà del seu significat en l’àmbit religiós, es poden reformular en termes de responsabilitat moral, transformació personal i compromís amb la cura de la vida i el bé comú. I de tot això, en necessitem molt.
