Data: 28 de novembre de 2021
Benvolguts i benvolgudes, totes les estacions de l’any tenen la seva bellesa, però la tardor en té una d’especial que no sempre sabem copsar. Després de l’exuberància de la primavera i l’esplendor de l’estiu, la tardor ens mostra la cara minvant de la naturalesa. El verd ple de vida de la primavera i el roig de plenitud de l’estiu deixa pas al groc esmorteït de la tardor, preludi de l’hivern: fulles seques formant una catifa sota els arbres, camps llaurats a l’espera de la sembra, flors mústigues que ja no fan cap flaire.
Tanmateix, la natura minvant de la tardor té una bellesa «reflexiva», preludi d’una nova vida. Si la primavera ens invitava a sortir i a gaudir de la natura naixent, la tardor ens invita a recollir-nos i a pensar, com si la natura mateixa ens estigués oferint aquesta oportunitat. Perquè tota reflexió necessita recolliment i serenitat. Són tantes les coses que podem pensar en la intimitat de la nostra singular existència, que sovint ens passen desapercebudes per la seva banal quotidianitat: la bellesa dels boscos de colors variats, el dolç batec de la pluja suau, la remor del vent que bufa, el descans merescut després del treball estival, l’escalfor de la llar a la vora del foc, la memòria dels qui han mort, l’esperança dels qui naixeran…
Algú pot pensar que el món que seguia l’ordre de la natura ha estat engolit per l’era industrial, que ha acabat per imposar-nos la seva llei. Ja no tenim contacte directe amb la natura, vivim en aglomeracions urbanes que ens submergeixen en l’anonimat, ens desplacem a velocitats supersòniques que ens impedeixen gaudir del que veiem o sentim. L’home ha quedat dislocat en el món que l’envolta, per utilitzar l’expressió del filòsof Nicolas Grimaldi. I, malgrat tot, l’home segueix cercant allò que el fa més humà i es continua formulant les mateixes preguntes de sempre. Com podem, doncs, tornar a gaudir d’una vida més humana sense posar en entredit els progressos que la mateixa humanitat ha aconseguit?
No s’ha de renunciar ni a la ciència ni a la tècnica, tan sols se les ha de posar al seu lloc. I aquest consisteix en què tant l’una com l’altra han d’estar al servei de l’home, i no a la inversa. La producció no s’ha de regir només pel rendiment econòmic, sinó pel benestar de la humanitat. Si bé és cert que no sempre hem de renunciar als progressos de la ciència i de la tècnica, sí que hem de ser capaços de desistir de l’ús indegut que en fem. Canviar de manera de viure per fer un món més humà no és anar contra el progrés, sinó contra els interessos d’alguns i l’hedonisme d’uns altres que només pensen en si mateixos sense tenir en compte la resta.
Ara que, en temps de tardor, els cristians iniciem també el temps d’Advent, el temps d’espera d’una vida nova, som invitats a confrontar els nostres hàbits amb la pobresa, la senzillesa i la humilitat del misteri de l’Encarnació. Som invitats a reflexionar sobre la manera d’obrar del nostre Déu. En el silenci de la tardor i en l’espera pròpia de l’Advent, hem de saber capir-ne la profunditat. Perquè, com deia el poeta, «tots els camins van a Roma, però no van a Betlem!» (Josep M. de Segarra, El poema de Nadal, cant III).
Ben vostre,
