Data: 12 de desembre de 2021
Benvolguts i benvolgudes, la persona de Jesús és com la muntanya. Cada vegada que t’hi acostes t’espera una sorpresa; cada vegada que hi puges descobreixes indrets desconeguts, perspectives insospitades, indrets bells que et fan dir: «Val la pena haver-se cansat.»
És urgent que els cristians tornem de nou a la persona de Jesús i que la descobrim amb tota la frescor dels Evangelis. Ho recordàvem a l’exhortació pastoral L’Esperit fa jove l’Església, quan dèiem: «És necessari centrar-nos en el cor de “l’anunci”, és a dir, en la sempre nova i fascinant bona notícia de Jesús, “que es va fent carn cada vegada més i millor” (EG 165) en la vida de l’Església i de la humanitat.»
Tornar a la persona vivent de Jesús és com tornar a la muntanya que hom ha pujat cent vegades. En quedes pres. La persona de Jesús és inesgotable. Ja se’n poden tenir, d’anys: sempre té un secret nou per confiar al qui el cerca. Per això, sant Pau, ell que estava totalment agafat per Jesús, ens pot dir a la Carta als Efesis: «Sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; […] arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu» (3,18-19).
Ara que s’acosta el Nadal se’ns convida especialment a fer aquesta ascensió. Ho torno a dir: és urgent que tornem a Jesús. És urgent perquè ens trobem amb situacions radicalment noves. Ens han anat caient al damunt maneres de pensar i de viure que en generacions passades es creien inviables; els raonaments que ens aguantaven són contestats des de moltes bandes. No podem continuar fent el que sempre s’ha fet i amb maneres de procedir de fa quaranta anys. I davant aquest reajustament, tan sols la persona de Jesús pot donar raons al cap i al cor, que són les raons últimes del nostre ser i del nostre obrar.
Fins fa ben poc, a l’Església hem estat més promptes a parlar de moral que de la persona de Jesús vivent. Potser hem fet com els fariseus de l’època de Jesús, que exigien merament unes normes però el seu cor era lluny del Senyor. Aparentment, la moral sembla més dura, però si no s’interioritza, pot quedar merament externa a la persona i té sempre uns mínims que ens estalvien la generositat si quedem dintre l’estricta observança de la llei. La moral no provoca generositat. En canvi, la persona vivent de Jesús sí que empeny a anar més enllà. I a una societat com la nostra, plegada sobre si mateixa, li calen persones que donin el cor, que siguin capaces de fer serveis sense interessos. La persona de Jesús sotragueja tots els fonaments. Per això, la persona que pensa, s’hi pensa dues vegades a acostar-s’hi. Però ell saneja, salva i consolida la persona humana. A Jesús, hom s’hi ha d’aproximar en silenci, amb respecte, en actitud de pregària; i amb els Evangelis a la mà per no fer-li dir el que jo voldria, sinó el que ell diu realment. Les generacions joves, que cerquen sentit a la seva vida, necessiten veure trets de la persona de Jesús en els qui afirmem que el Nadal és una festa cristiana.
Ben vostre,
