Data: 25 de juny de 2023
Benvolguts germans,
El Déu en qui creiem els cristians no sols és bo i veritable, sinó que també és font d’una bellesa immensa, que és capaç de satisfer les nostres vides i d’omplir-les d’un goig inefable i profund. Sí, Déu és la bellesa sense límits; no una bellesa superficial, que atordeix la mirada, sinó l’autèntica, que obre el cor a la nostàlgia, al desig profund d’entregar-se, de sortir d’un mateix. Déu és la font de qualsevol veritable bellesa. En un testimoni commovedor, sant Agustí expressava aquesta atracció de Déu i es lamentava dient: “Tard et vaig estimar, Bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar!”. I afegia: “ara t’anhelo; et vaig provar, i ara sento fam i set de tu; em vas tocar, i vaig desitjar amb ànsia la pau que procedeix de tu” (Confessions 10, 27).
Aquesta immensa i inabastable bellesa de Déu ens és accessible de moltes maneres. Queda reflectida en la bellesa de la creació, tant en el meravellós món de la natura com en aquesta criatura extraordinària que és l’ésser humà. Es manifesta també en la bellesa del Fill de Déu i de l’Evangeli que Ell va predicar, que per això resulta summament atractiu per a l’ésser humà. La bellesa de Déu apareix d’una manera singular en la vida de la Mare de Déu i dels sants, que és transparència de l’amor de Déu i reflex nítid del seu rostre. Contemplem també aquesta bellesa en la vida de la gràcia, quan la nostra ànima es va transformant i conformant a la imatge de Déu. També queda reflectida, d’alguna manera, en la bellesa de la litúrgia, amb la qual celebrem l’amor de Déu i en l’immens patrimoni artístic que guarda i conserva l’Església.
Per a acostar-se a Déu no n’hi ha prou amb seguir el camí del coneixement i de l’amor. Cal recórrer també el camí de la bellesa, la “via pulchritudinis”. La bellesa és un corriol que duu vers la trobada amb Déu. Contemplar la bellesa provoca en nosaltres sentiments d’alegria, tendresa, plenitud i sentit, que ens ajuden a descobrir qui i com és Déu.
Us convido per això, en primer lloc, a deixar-vos seduir per Déu i per la bellesa immensa del seu rostre. Per a descobrir aquesta bellesa és necessari mirar-la desinteressadament, en silenci, per captar l’harmonia, la perfecció i plenitud que ella reflecteix. Un cop hem estat saciats de la bellesa de Déu, aleshores podem apropar els altres cap aquest camí, perquè també a ells arribi “el do de la bellesa que no s’apaga” (EG 288).
