Data: 19 de setembre de 2021
Diem que cadascú “ha de trobar-se a si mateix”, ha de descobrir el seu “jo”. “Tu mateix”, diem quan deixem que l’altre faci la feina sol. També molts educadors i amics que pretenen ajudar-nos ens diuen: “Sigues tu mateix i no et preocupis de res més”. Però, aquestes expressions ens poden omplir de neguit: ¿i si l’altre no pot realment?, ¿i si el que soc realment no és bo?, ¿i si soc un egoista perfecte, un violent, un envanit?…
També diem que el descobriment de la pròpia interioritat no es pot fer en solitari, sinó que arriba a realitzar-se quan hom s’obre, surt de si mateix i es troba amb un “altre”, un “tu” amb qui relacionar-se. Diem fins i tot que (com afirmen molts autors) aquest és l’origen de la sortida i recerca que tot ésser humà realitza anhelant un “tu” absolut que anomenem “déu”.
El nen realitza un pas decisiu cap a la seva maduració quan descobreix en el rostre de la seva mare un subjecte diferent, amb el qual intercanvia sensacions, afectes, satisfaccions, distància, etc. Això és així. Però immediatament hom pensa que aquesta trobada amb l’altre servirà per a créixer i madurar, a condició que la relació amb ell sigui realment positiva. De fet molts dels problemes, que es poden arrossegar tota la vida, tenen el seu origen en mancances, errors o defectes, viscuts en aquest període de la vida (normalment la infantesa) en què un s’obre a l’altre. La possible imatge negativa rebuda de l’altre, les seves absències, la seva agressivitat, el seu maternalisme o paternalisme, la seva indiferència, el seu domini, etc. condicionen tota una vida.
La Delegació Diocesana de Pastoral Vocacional ha elaborat un material per a difondre el gran missatge de “La vocació cristiana”. Tracta de la vocació específica de tot cristià, i el seu punt de partida és la vocació – crida que rebem en el nostre baptisme. Però, en un moment donat, aquest document afirma: “La primera crida de Déu és a la vida, amb ella ens constitueix com a persones”.
Aquí ens interessa prendre aquesta observació com a punt de partida. Els cristians, juntament amb la fe jueva, creiem que existir, ésser, consisteix en “ser cridats”. Creiem que no som ni un efecte mecànic de fenòmens físics o naturals, ni tampoc “uns bolets que sorgeixen per casualitat, de sobte, en un moment i un lloc determinats”; no som un simple producte de l’atzar sense sentit… Creiem que existim perquè hem estat cridats a l’existència. I això és així, fins i tot en fills engendrats i no desitjats.
Els qui se senten sols tenen la sensació de no existir. De fet, un dels mals de la nostra existència moderna és la solitud. Hi ha qui espera ansiosament tenir una trucada al mòbil, per sentir que existeix per a algú. Altres no paren de trucar, simplement per a sortir de la pròpia solitud…
Un dels aspectes més alliberadors de la nostra fe és la convicció que en tot moment de la nostra existència, des del primer instant fins a la mort, tenim al costat un interlocutor estimulant i esperant el diàleg. L’inici d’aquest diàleg, la primera paraula, és una crida seva. Una crida gratuïta, plena d’amor – el mateix amor que va motivar el seu acte creador –, que espera pacientment la nostra resposta.
Quan responem, sentim que “som més”. Llavors aquella invitació “sigues tu mateix” és perfectament vàlida. Ens la diu Déu, “sigues la meva criatura, el meu fill, el meu amic”; i li diem a Ell: “sigues Déu per a mi…”.
