Data: 24 de novembre de 2024
Estimats diocesans, amics i amigues:
Avui, solemnitat de Crist Rei de l’Univers, celebrem –amb la mirada posada en les diòcesis que donen vida a l’Església– la XXXIX Jornada Mundial de la Joventut (JMJ).
El lema Els qui es fien del Senyor caminen sense cansar-se (cf. Is 40, 31), triat pel Papa Francesc i pres del Llibre de la Consolació, revela la fi de l’exili d’Israel a Babilònia i el començament d’una nova etapa d’esperança per al Poble de Déu, que torna al cor de la seva pàtria gràcies a un nou camí que el Senyor obre per als seus fills.
Amb la fe assetjada, l’ànima contreta i la respiració entretallada: així vivim en alguns territoris marcats per situacions de guerra, injustícia i desigualtat. Davant aquest abús cap a l’ésser humà, on la seva dignitat està essent aixafada sense gairebé cap mena d’escrúpols, el Sant Pare ens anima en el seu missatge a renovar les forces i a córrer fins a aconseguir la pell del Cel: «M’agradaria que també a vosaltres us arribi el missatge d’esperança: encara avui el Senyor obre davant vostre un camí i us convida a recórrer-lo amb goig i esperança».
La JMJ alterna la celebració diocesana amb la internacional. Ara, ens endinsem en l’esperit de les diòcesis que embelleixen l’entranyable Regne de Déu per a recordar que tota la nostra vida cristiana és una peregrinació cap a la felicitat eterna, un camí atapeït de set, pedres i cansament, però albirant el cor de Déu.
«Prefereixo el cansament de qui està en camí que l’avorriment de qui es manté aturat i sense desig de caminar!», assenyala el Papa. Perquè la recepta per al cansament no és asseure’s a la vora del camí i esperar que el cos prengui la forma del fang, sinó que és posar-se en camí, abraçar cada obstacle per superar, mirar amb altres ulls la pedra que alguna vegada ens va fer ensopegar, acollir amb alegria la boira, la pluja i el fred, avançar amb l’únic suport de la fe, somriure amb una esperança renovada davant l’adversitat i albirar, al capvespre del desert, la Terra Promesa.
Si el Senyor és amb nosaltres (cf. Mt 28, 20) i les seves mans mai s’esgoten d’emparar els cansats i afeixugats (cf. Mt 11, 28), a què podem témer quan sentim que no ens arriben les forces o que l’amor de Déu ens sobrepassa? Ell mai no es cansa d’estimar-nos, de perdonar-nos, d’alleujar-nos; perquè la seva mansuetud traspassa el fang que tantes i tantes vegades empresona la nostra veu.
Avui, Crist, aixeca el vel sobre Déu per a recordar-nos que el camí de l’amor passa pel servei. Regalem una mirada fraterna, una escolta veritable, un gest banyat d’humanitat. Fem-ho per amor, encara que el cansament esclavitzi les nostres ganes. I quan creguem que ja no podem més, el Senyor ens despertarà en la nit per a murmurar-nos al cor: gràcies, una vegada més, per ser un missioner incansable de la meva alegria.
