Data: 13 d’abril de 2025
En el context d’aquest any jubilar que celebrem, iniciem aquest cap de setmana la Setmana Santa amb la tradicional celebració del Diumenge de Rams. És una celebració molt arrelada en el poble cristià que aplega famílies, infants, joves i adults a les places de les nostres esglésies per commemorar l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem.
Aquest any jubilar, en el que celebrem el 2025 aniversari del naixement de Crist, està marcat pel signe de l’esperança, tal com el papa Francesc ens ho va indicar en la butlla de convocatòria amb el títol «L’esperança no defrauda» (Spes non confundit). És per això que voldria en aquest escrit tenir una mirada des de l’esperança sobre aquestes celebracions centrals en la vida de l’Església i que ens acompanyen en la nostra cultura i la nostra societat.
El Diumenge de Rams recordem un fet central en la vida de Jesús, recollit pels evangelis anomenats sinòptics, i és la seva entrada a la ciutat de Jerusalem muntat sobre un pollí. Aquest esdeveniment és el pòrtic de tot el desenllaç posterior que culminarà en aquella mateixa setmana en la seva passió i mort. Jesús entra com a Rei a la ciutat de David, com ho feien els reis antics i enmig d’explosió de joia i de goig. La gent aclama Jesús com el Messies, el Senyor que entra a la ciutat per alliberar el seu poble. D’alguna manera aquest fet fa rebrotar i desvetlla l’esperança en un poble que vivia en l’expectació i esperava i anhelava el seu alliberament. Jesús és el centre de l’esperança per a tots nosaltres, per a tantes i tantes persones que troben en Ell el sentit de la vida i l’alliberament del pecat.
Però l’esperança autèntica no és un acte d’optimisme, com recorda Francesc, l’esperança es viu en el realisme de la vida concreta, amb les seves dificultats i goigs. A les nostres vides podem trobar moments d’esperança il·lusòria, que és una projecció dels nostres desitjos humans, de les nostres necessitats, o una sortida als nostres patiments. L’esperança d’aquell poble que aclamà Jesús es tornarà un crit de dolor quan el Divendres Sant recordem que van clamar tot dient: Crucifiqueu-lo.
L’esperança cristiana va més enllà. No parteix de nosaltres, sinó de l’amor de Déu. D’un amor infinit que es fa home en Jesús i que comparteix amb els éssers humans aquest amor, especialment amb els més necessitats de la societat. Un amor que es manifestarà especialment en la successió d’esdeveniments de la seva passió, mort i resurrecció.
Un amor que es mostrarà en el servei i el rentament dels peus dels seus deixebles com a signe del qual els deixebles han de fer els uns als altres, com recordarem el Dijous Sant. Un amor que esdevé perdó i misericòrdia davant la debilitat i feblesa humana, en els moments de traïció, de negació, de condemna o d’abandonament com trobarem el Divendres Sant. Un amor en definitiva que és més fort que la mort, que venç la mort i que ressuscita com celebrarem diumenge el de Pasqua. Si l’esperança cristiana neix de Déu, aquesta esperança es manifesta en tots els moments en què l’amor de Déu es posa en evidència enmig del pecat, del dolor i de la mort, perquè l’esperança cristiana neix de Déu i arriba fins a Déu, la meta del nostre pelegrinatge a la terra.
Us convido doncs a contemplar la veritable esperança fundada en l’amor de Déu i que aquests dies acompanyarem a través de les celebracions i les pregàries en els temples, les processons i els Via Crucis pels carrers dels nostres pobles i ciutats. I us convido a fer-ho tenint present Maria, la Mare de Déu, que acompanyà el camí de dolor del seu fill, que estigué dreta al peu de la creu i que enmig del dolor rebé un nou encàrrec com a Mare dels germans del seu fill, Mare dels homes i dones del món sencer. Ella experimentà com ningú la gran joia de la Resurrecció.
Tant si us quedeu a les vostres comunitats parroquials habituals, com si aprofiteu per descansar en segones residències i participar allà dels oficis, a tots vosaltres us desitjo una bona i profitosa Setmana Santa!
