Data: 15 de setembre de 2024
Estimats germans,
L’experiència de trobada amb Crist converteix aquell qui la viu en un evangelitzador. I és que cal explicar allò que s’ha vist i experimentat. Aquesta lògica és recurrent en tots els evangelis. El mateix Jesús mana als deixebles del Baptista que vagin i expliquin “el que heu vist i sentit” (Lc 7, 22). A l’endimoniat de Gerasa també li diu Jesús: “Ves a casa teva, amb els teus, i anuncia’ls tot el que el Senyor t’ha fet i com s’ha compadit de tu” (Mc 5, 19). Maria Magdalena, model de deixeble, va corrent als altres deixebles a comunicar-los l’alegria de la pasqua i els diu: “He vist el Senyor!” (Jn 20, 18). La primera motivació per evangelitzar és l’experiència de saber-nos estimats i agraciats. Aquell qui anuncia és algú que ha viscut una experiència entusiasmant, és un enamorat.
Per aquesta raó, el deixeble esdevé immediatament apòstol, missioner. El que sentim, veiem i toquem ho hem de proclamar. En aquesta tasca hi estem implicats tots els cristians. Ser batejat és ser missioner. No hi ha excuses en això. És fàcil descarregar la responsabilitat en altres (generalment en els bisbes o en els mossens) o dir que no estic format o que estic molt ocupat i no tinc temps. Creure en Jesús ens compromet i complica la nostra vida, perquè ens constitueix en “deixebles missioners”. Com diu el papa Francesc: “tots som cridats a oferir als altres el testimoni explícit de l’amor salvífic del Senyor, que més enllà de les nostres imperfeccions ens ofereix la seva proximitat, la seva Paraula, la seva força, i dona un sentit a la nostra vida. El teu cor sap que no és el mateix la vida sense Ell; llavors això que has descobert, això que t’ajuda a viure i que et dona una esperança, això és el que necessites comunicar als altres. La nostra imperfecció no ha de ser una excusa; al contrari, la missió és un estímul constant per no quedar-se en la mediocritat i per continuar creixent” (EG 121).
El que transmetem no és només un missatge o una doctrina, sinó una experiència. L’evangelització és sempre “mistagogia”, és a dir, acompanyar l’altra persona perquè pugui viure la mateixa experiència, conduir cap a la trobada amb Crist, iniciar el tracte amb el Senyor. “Veniu i ho veureu”, diu Jesús a Andreu i Simó (Jn 1, 39). L’objecte del nostre anunci és la Paraula de la vida, que s’ha encarnat i que podem escoltar, veure i tocar.
És important subratllar la dimensió comunitària de l’anunci. Adonem-nos que, en el pròleg que comentem, el subjecte és sempre “nosaltres”, és a dir, la comunitat cristiana. L’anunci de Crist no és mai una tasca solitària ni és només obra d’una persona, sinó que neix de la comunitat i condueix envers la comunitat. No és l’Apòstol de manera solitària qui en dona testimoni, sinó tota la comunitat cristiana, que se sent compromesa en l’anunci.
