Estimats germans i germanes, bon dia!
Aquests darrers dies he fet un viatge apostòlic a Lituània, Letònia i Estònia, en ocasió del centenari de la independència d’aquests països anomenats Bàltics. Cent anys la meitat dels quals els han viscut sota el jou de les ocupacions, la nazi primer i la soviètica després. Són pobles que ha sofert molt i per això el Senyor els ha mirat amb predilecció. N’estic segur. Dono les gràcies als presidents de les tres repúbliques i a les autoritats civils per l’exquisida acollença que he rebut. Dono les gràcies als bisbes i a tots aquells que han col·laborat per a preparar i portar a terme aquest esdeveniment eclesial.
La meva visita es va esdevenir en un context molt diferent al que va trobar sant Joan Pau II; per tant, la meva missió era proclamar a aquests pobles l’alegria de l’Evangeli i la revolució de la tendresa, de la misericòrdia, perquè la llibertat no és suficient per a donar sentit i plenitud a la vida sense amor, l’amor que sempre prové de Déu. L’Evangeli, que en temps de proves dona força i encoratja a la lluita per l’alliberament, en el temps de la llibertat és llum per al viatge diari de les persones, famílies, societats i és la sal que dona gust a la vida ordinària i la preserva de la corrupció de la mediocritat i dels egoismes.
A Lituània, els catòlics són la majoria, mentre que a Letònia i a Estònia prevalen els luterans i els ortodoxos, però molts s’han allunyat de la vida religiosa. Per tant, el desafiament és reforçar la comunió entre tots els cristians, que ja es va desenvolupar durant el període dur de la persecució. De fet, la dimensió ecumènica era intrínseca a aquest viatge i va trobar expressió en el moment de pregària a la Catedral de Riga i en l’encontre amb els joves a Tallin.
En adreçar-me a les autoritats respectives dels tres països, he emfatitzat la contribució que ofereixen a la comunitat de nacions i especialment a Europa: la contribució dels valors humans i socials passats pel gresol de la prova. Vaig incentivar el diàleg entre la generació de grans i la dels joves, perquè el contacte amb les «arrels» pugui continuar fertilitzant el present i el futur. Vaig instar a combinar sempre la llibertat amb la solidaritat i l’acollença, d’acord amb la tradició d’aquestes terres.
Als joves i als ancians estaven dedicats dos encontres específics: amb els joves a Vilna, amb els ancians a Riga. A la plaça de Vilna, plena de nois i noies, es palpava el lema de la visita a Lituània: «Crist Jesús, la nostra esperança.» Els testimonis van manifestar la bellesa de la pregària i del cant, on l’ànima sempre s’obre a Déu; l’alegria de servir els altres, sortint dels recintes del «jo» per estar en camí, capaços de tornar a aixecar-se després de les caigudes. Amb els ancians, a Letònia, vaig subratllar l’estret vincle entre paciència i esperança. Aquells que han passat per dures proves són les arrels d’un poble, que cal custodiar amb la gràcia de Déu, per tal que els nous brots puguin arribar, florir i donar fruit. El desafiament per a qui envelleix és no endurir-se per dins, sinó romandre obert i tendre de ment i de cor; i això és possible amb la «limfa» de l’Esperit Sant, en la pregària i en l’escolta de la Paraula. També amb els preveres, els consagrats i els seminaristes, reunits a Lituània, la dimensió de la constància semblava ser essencial per a l’esperança: estar centrats en Déu, fermament arrelats en el seu amor. Quin gran testimoniatge en això han donat i encara donen molts preveres, religiosos i religioses! Van sofrir calúmnies, presons, deportacions… però es van mantenir ferms en la fe. Vaig instar a no oblidar, a guardar la memòria dels màrtirs, a seguir els seus exemples.
I pel que fa a la memòria, a Vilna vaig retre homenatge a les víctimes del genocidi jueu a Lituània, exactament 75 anys després del tancament del gran Gueto, que va ser l’avantsala de la mort de desenes de milers de jueus. Al mateix temps, vaig visitar el Museu de l’ocupació i la lluita per la llibertat: em vaig detenir a pregar justament a les sales on els opositors al règim van ser detinguts, torturats i assassinats. En van matar més o menys quaranta per nit. És commovedor veure fins a quin punt pot arribar la crueltat humana. Pensem-hi. Passen els anys, els règims passen, però per damunt de la Porta de l’Aurora de Vilna, Maria, Mare de Misericòrdia, continua tenint cura del seu poble, com un senyal d’esperança i de consol (cf. Concili Ecumènic Vaticà II, Const. Dogm. Lumen gentium , 68).
Un signe viu de l’Evangeli és sempre la caritat concreta. Fins i tot on la secularització és més forta, Déu parla amb el llenguatge de l’amor, de l’atenció, del servei gratuït als necessitats. I després s’obren els cors i s’esdevenen els miracles: en els deserts brota una nova vida. En les tres celebracions eucarístiques —a Kaunas, Lituània; a Aglona, Letònia, i a Tallin, Estònia— el poble sant fidel de Déu en camí per aquestes terres va renovar el seu «sí» a Crist la nostra esperança; el va renovar amb Maria, que sempre es mostra com la Mare dels seus fills, especialment dels qui més pateixen; el va renovar com un poble escollit, sacerdotal i sant, en el cor del qual Déu desperta la gràcia del baptisme.
Preguem pels nostres germans i germanes de Lituània, de Letònia i d’Estònia. Gràcies!
Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

20181005121826_audiei-ncia260918cat.doc