Benvolguts germans i germanes, Avui vull parlar del meu viatge apostòlic a Xipre, que en molts aspectes representa una continuïtat amb els anteriors a Terra Santa i a Malta. Gràcies a Déu, aquesta visita pastoral ha anat molt bé, ja que ha aconseguit feliçment els objectius que pretenia. Ja de per si constituïa un esdeveniment històric. En efecte, fins ara el bisbe de Roma mai no havia anat a aquesta terra beneïda pel treball apostòlic de sant Pau i sant Bernabé i tradicionalment considerada part de la Terra Santa. Després de les petjades de lApòstol dels gentils em vaig fer pelegrí de levangeli, sobretot per a confirmar en la fe les comunitats catòliques, una minoria petita però activa a lilla, encoratjant-les també a prosseguir el camí cap a la plena unitat entre els cristians, especialment amb els germans ortodoxos. Al mateix temps, vaig voler abraçar idealment totes les poblacions de lOrient Mitjà i beneir-les en el nom del Senyor, invocant de Déu el do de la pau. Arreu em van fer una acollida cordial, i aprofito de bon grat aquesta ocasió per a expressar novament la meva viva gratitud en primer lloc a larquebisbe de Xipre dels maronites, monsenyor Joseph Soueif, i a Sa Beatitud monsenyor Fouad Twal, així com als seus col·laboradors, renovant a cadascú la meva estimació per la seva acció apostòlica. També expresso el meu sentit agraïment al Sant Sínode de lEsglésia ortodoxa de Xipre, i de manera particular a Sa Beatitud Crisóstomos II, arquebisbe de Nova Justiniana i de tot Xipre, al qual vaig tenir lalegria dabraçar amb afecte fraternal, així com també al president de la República, a totes les autoritats civils i a aquells qui de maneres diverses han treballat de manera encomiable per lèxit de la meva visita pastoral. El viatge va començar el 4 de juny a lantiga ciutat de Pafos, on em vaig sentir embolcallat en un clima que semblava gairebé la síntesi perceptible de dos mil anys dhistòria cristiana. Les restes arqueològiques allí presents són el signe duna antiga i gloriosa herència espiritual, que encara avui continua tenint un fort impacte en la vida del país. A lesglésia de Santa Ciríaca Crisopolitisa, lloc de culte ortodox obert també als catòlics i als anglicans, ubicat dins el lloc arqueològic, es va dur a terme una commovedora celebració ecumènica. Amb larquebisbe ortodox Crisóstomos II i els representants de les comunitats armènia, luterana i anglicana, vam renovar fraternalment el compromís ecumènic recíproc i irreversible. Aquests mateixos sentiments els vaig manifestar successivament a Sa Beatitud Crisóstomos II en la cordial trobada a la seva residència, durant la qual també vaig constatar com nestà, de vinculada, lEsglésia ortodoxa de Xipre al destí daquest poble, conservant un devot i grat record de larquebisbe Macari III, popularment considerat pare i benefactor de la nació, a qui també jo vaig voler retre homenatge detenint-me breument davant el monument que el representa. Aquest arrelament en la tradició no impedeix a la comunitat ortodoxa estar compromesa amb decisió en el diàleg ecumènic junt amb la comunitat catòlica, ambdues animades pel sincer desig de recompondre la comunió plena i visible entre les Esglésies dOrient i dOccident. El 5 de juny, a Nicòsia, capital de lilla, vaig iniciar la segona etapa del viatge visitant el president de la República, que em va acollir amb gran amabilitat. En la trobada amb les autoritats civils i amb el Cos diplomàtic vaig subratllar novament la importància de fundar la llei positiva en els principis ètics de la llei natural, a fi de promoure la veritat moral en la vida pública. Va ser una crida a la raó, basada en els principis ètics i carregada dimplicacions exigents per a la societat actual, que sovint ja no reconeix la tradició cultural en què està fundada. La litúrgia de la Paraula, celebrada a lescola de primària Sant Esturió, va representar un dels moments més suggestius de la trobada amb la comunitat catòlica de Xipre, amb els seus components maronita i llatí, i em va permetre conèixer de prop el fervor apostòlic dels catòlics xipriotes, fervor que sexpressa també mitjançant lactivitat educativa i assistencial amb desenes dinstitucions, que es posen al servei de la col·lectivitat i compten amb lestimació de les autoritats governatives i de tota la població. Va ser un moment alegre i de festa, animat per lentusiasme de nombrosos nens, nois i joves. No va faltar laspecte de la memòria, que va fer percebre de manera commovedora lànima de lEsglésia maronita, que precisament aquest any celebra els 1.600 anys de la mort del seu fundador, sant Esturió. Pel que fa a això, va ser especialment significativa la presència dalguns catòlics maronites originaris de quatre aldees de lilla on els cristians són poble que pateix i espera; els vaig manifestar la meva paternal comprensió per les seves aspiracions i dificultats. En aquesta mateixa celebració vaig poder admirar el compromís apostòlic de la comunitat llatina, guiada per la sol·licitud del patriarca llatí de Jerusalem i pel zel pastoral dels frares menors de Terra Santa, que es posen al servei de la gent amb generositat perseverant. Els catòlics de ritu llatí, molt actius en làmbit caritatiu, reserven una atenció especial als treballadors i als més necessitats. A tots, llatins i maronites, vaig assegurar el meu record en la pregària, encoratjant-los a donar testimoniatge de levangeli també mitjançant un treball pacient de confiança recíproca entre cristians i no cristians, per a construir una pau duradora i una harmonia entre els pobles. Vaig voler repetir la invitació a la confiança i a lesperança durant la missa, celebrada a la parròquia de la Santa Creu en presència dels sacerdots, de les persones consagrades, dels diaques, dels catequistes i dels exponents dassociacions i moviments de lilla. Partint de la reflexió sobre el misteri de la creu, vaig dirigir després una crida urgent a tots els catòlics de lOrient Mitjà, a fi que, malgrat les grans proves i les conegudes dificultats, no cedeixin al descoratjament i a la temptació demigrar, ja que la seva presència a la regió constitueix un signe desperança insubstituïble. Els vaig garantir, especialment als sacerdots i als religiosos, lafectuosa i intensa solidaritat de tota lEsglésia, així com la pregària incessant perquè el Senyor els ajudi a ser sempre presència viva i pacificadora. Sens dubte el moment culminant del viatge apostòlic va ser lentrega de lInstrumentum laboris de lAssemblea especial per a lOrient Mitjà del Sínode dels bisbes. Aquest acte es va esdevenir el diumenge 6 de juny al palau desports de Nicòsia, al final de la solemne celebració eucarística, en la qual van participar els patriarques i els bisbes de les diferents comunitats eclesials de lOrient Mitjà. Va ser coral la participació del poble de Déu, «enmig dun aplec festiu, amb crits dalegria i de lloança », com diu el Salm (42,5). Ho vam experimentar de manera concreta també gràcies a la presència de molts immigrants, que formen un significatiu grup en la població catòlica de lilla, on shan integrat sense dificultats. Vam resar plegats per lànima del difunt bisbe monsenyor Luigi Padovese, president de la Conferència episcopal turca, la imprevista i tràgica mort del qual ens va deixar afligits i consternats. El tema de lAssemblea sinodal per a lOrient Mitjà, que tindrà lloc a Roma durant el proper mes doctubre, parla de comunió i dobertura a lesperança: «LEsglésia catòlica a lOrient Mitjà: comunió i testimoniatge». En efecte, aquest important esdeveniment es configura com una trobada de la cristiandat catòlica daquesta regió, en els seus diversos ritus, però al mateix temps com a recerca renovada de diàleg i de valentia per al futur. Per tant, lacompanyarà lafecte orant de tota lEsglésia, en el cor de la qual lOrient Mitjà ocupa un lloc especial, perquè va ser precisament allí on Déu es va donar a conèixer als nostres pares en la fe. No faltarà, però, latenció daltres subjectes de la societat mundial, especialment dels protagonistes de la vida pública, cridats a actuar amb interès constant a fi que aquesta regió pugui superar les situacions de sofriment i de conflicte que encara lafligeixen i recuperar finalment la pau en la justícia. Abans dacomiadar-me de Xipre vaig voler visitar la catedral maronita de Nicòsia, on també hi havia el cardenal Pierre Nasrallah Sfeir, patriarca dAntioquia dels maronites. Vaig renovar la meva sincera proximitat i la meva viva comprensió a totes les comunitats de lantiga Església maronita escampades per lilla, a les costes de les quals els maronites van arribar en diversos períodes i on sovint van passar per dures proves pel fet de romandre fidels a la seva herència cristiana específica, els records històrics i artístics de la qual constitueixen un patrimoni cultural per a tota la humanitat. Benvolguts germans i germanes, he tornat al Vaticà amb lànima plena de gratitud a Déu i amb sentiments dafecte i destima sincers pels habitants de Xipre, pels quals mhe sentit acollit i comprès. En la noble terra xipriota vaig poder veure lobra apostòlica de les diferents tradicions de lúnica Església de Crist i vaig poder gairebé sentir com nombrosos cors bategaven a luníson. Precisament, com ho afirmava el tema del viatge: «Un sol cor, una sola ànima.» La comunitat catòlica xipriota, en les seves articulacions maronita, armènia i llatina, sesforça incessantment per ser un sol cor i una sola ànima, tant al seu si com en les relacions cordials i constructives amb els germans ortodoxos i amb les altres expressions cristianes. Que el poble xipriota i les altres nacions dOrient Mitjà, amb els seus governants i els representants de les diferents religions, construeixin plegats un futur de pau, damistat i de col·laboració fraterna. Preguem perquè, per intercessió de Maria santíssima, lEsperit Sant faci fecund aquest viatge apostòlic, i animi arreu del món la missió de lEsglésia, instituïda per Crist per a anunciar a tots els pobles levangeli de la veritat, de lamor i de la pau.
