Data: 9 de gener de 2022
Un article en l’últim número de la revista “Religión y Escuela”, titulat “La perspectiva de la sostenibilidad”, pot il·luminar la vivència que ens convé aquests primers dies de l’any nou. No sols ens convé, naturalment, per la seva referència específica a l’educació escolar, sinó també perquè la seva intuïció és aplicable a tots els àmbits de la vida quan la mirada es projecta des del present cap al futur, com és el cas de l’inici d’un nou any.
Contagiats per l’ecologisme, qualifiquem de “sostenible” una realitat que comença ara, però que garanteix la durabilitat per al futur. Decidim fer una cosa sostenible quan atenem els reptes del present, però amb la voluntat que perduri en el futur, de manera que aquest, el futur, determini (mani) també sobre la nostra decisió present. Això és una cosa importantíssima en l’àmbit educatiu (pares, educadors, polítics, institucions), ja que, per definició, tota educació és una aposta pel futur, no sols personal de l’educand, sinó també de la societat i del món.
També és transcendental en qualsevol àmbit de la vida, especialment de la vida dels cristians, que portem tan endins l’experiència del temps i de la història. Més de dos mil anys d’història, havent assimilat tota la història que Déu va fer amb el poble d’Israel, ens han ensenyat que Ell ens estima avui, en el present real; que aquest present és resultat i viu de la memòria agraïda; i que el demà és a les mans de Déu, que compta amb les nostres…
Però, ¿com podem assegurar el futur de la nostra fe?; ¿com actuar avui perquè la vida cristiana sigui sostenible?
Les circumstàncies actuals que envolten la vida de la nostra fe, en el context europeu occidental, provoquen en molts una seriosa preocupació pel futur. Una mirada ràpida a les aparences, com un estudi sociològic, no auguren una sostenibilitat clara per a la vida cristiana. Per a afrontar el repte de la sostenibilitat de l’obra, sovint es fa ús de la construcció d’estructures externes que avui garanteixen la seva continuïtat, com ara una bona normativa, institucions centralitzades i intermèdies, etc. Són recursos, potser necessaris. Tot i així, aquests remeis, fins i tot sent una ajuda, no garanteixen la sostenibilitat.
Tractant-se de la vida cristiana, hauríem de demanar una paraula al llenguatge de sant Joan: “mantenir-se”. Sostenibilitat, per a sant Joan, significa en boca de Jesús, “manteniu-vos en la fe, manteniu-vos en el meu amor”, “manteniu-vos units a mi” (Jn 15,4). La sostenibilitat s’alimentaria d’una experiència “mística”, una unió d’amor amb la persona de Jesús. Podríem aprendre de sant Pau, que apel·la a la vida virtuosa, l’arrelament ferm en les virtuts: “sòlidament consolidats en la fe, ferms i incommovibles en l’esperança” (Col 1,23).
En definitiva, la sostenibilitat de la vida cristiana té a veure amb la vida de l’Esperit. ¿Podem assegurar en el futur la vida de l’Esperit, que és absolutament lliure? No. Però comptem amb l’ensenyament i la promesa de Jesús. Ell és el fonament segur i ferm, damunt seu construïm. L’arquitecte assegura la sostenibilitat de l’edifici, si el constructor compleix amb el seu ofici.
