Data: 16 de gener de 2022
Quan hi ha problemes en el matrimoni i perilla el futur de la parella, un bon consell és tornar als orígens de l’amor, als moments en què l’amor era jove i era viu. Un retorn total a aquests moments no és possible, perquè el primer que addueixen els esposos és que el temps ha minat les il·lusions i que les persones han canviat. Però sí que es poden actualitzar, recordant-los, els motius, els estímuls que van despertar l’amor i preguntar-se en quina mesura perviuen.
Una cosa semblant passa amb la fe i la vida cristiana. La seva sostenibilitat també depèn de saber tornar als orígens. És el sentit profund d’aquella indicació que va fer l’àngel a les dones davant el sepulcre buit: «Aneu i digueu als seus deixebles i a Pere “Ell anirà a Galilea abans que vosaltres. Allí el veureu, tal com us va dir”» (Mc 16,7). Galilea és el lloc de l’inici de la predicació, el lloc dels signes i miracles, on es va despertar la fe i l’entusiasme dels deixebles per Jesús. És a dir, el lloc apropiat per a superar l’escàndol de la creu i entendre el fet del sepulcre buit…
Tornar als orígens no és copiar avui el que va passar fa temps, sinó recrear, actualitzar la vivència que va donar origen a la vida de fe. Hi ha molts mitjans que ajuden a mantenir la fe: crear hàbits, viure ambients propicis, compartir la vida en comunitat, mantenir despert l’esperit, etc. Però cap d’ells és més eficaç que reviure els inicis.
Això cal intentar-ho tenint en compte que els canvis són necessaris. La vida de la fe té la seva història. Hom no pot creure de la mateixa forma que creia quan era nen o adolescent. La fe essencialment és la mateixa. Però la vida va canviant, es van despertant interrogants, hi ha recerques i moments més complicats, hi ha claredats i goigs… Una vida cristiana sostenible ha de comptar amb les vicissituds de la història personal. El que diem de l’Església, de la seva trajectòria en la història, sobretot de la seva història recent, val també per a cadascun de nosaltres. La veritable fe es manté essencialment idèntica, però la seva vivència canvia. Perquè Déu no va voler que caminéssim fora de la història, sinó inserits en les vicissituds de la vida. I aquesta és canviant.
Tenen un encant especial els matrimonis de persones grans que continuen estimant-se. Quan els preguntem si segueixen estimant-se com el primer dia, diran que sí i no alhora. Diran que sí, perquè són capaços de sentir que s’estimen, potser amb les mateixes paraules de sempre; però aquestes paraules tenen un significat diferent: tenen al darrere una història, unes vivències, que han modificat la manera d’estimar-se (potser més profundament).
Passa el mateix amb la vida de fe. Conservar la fe fins al final de la nostra vida terrestre és una meravella de la gràcia. Però aquesta fe s’ha mantingut viva travessant vicissituds diverses. La gràcia està en haver sabut que en cada ocasió, fos com fos, Déu esperava la resposta de fe i confiança. La sostenibilitat consisteix en aquesta resposta profunda, més que en les idees, les paraules o en les formes externes.
En tot cas, la sostenibilitat de la nostra vida cristiana es basa en el fet que Déu sempre es manté fidel a si mateix, és «el que roman» immutable en el seu amor. Per això, tot consisteix a deixar-se sostenir per Ell.
