Data: 30 de gener de 2022
Estem preocupats per la sostenibilitat de la fe, sigui la pròpia, sigui la d’uns altres que potser estan sota la nostra responsabilitat. Aquí hi entrem tots, especialment pares, catequistes, preveres, diaques, laics evangelitzadors, educadors cristians en general, etc.
Les crisis, com els escàndols (cf. Lc 7,1), són inevitables. Però, què fer quan sobrevé una crisi? Abans de res, no cal espantar-se. Possiblement el moment crític serveix per a créixer més. De vegades la crisi es viu amb neguit i turment; de vegades té el rostre de la inanició, l’apatia, d’altres vegades fins i tot va acompanyada d’una sensació de llibertat.
Ho tenim una mica difícil, perquè estem inserits en una cultura del que és efímer i provisional. Les paraules donades, les promeses, no aguanten el pas del temps. Pensem, per exemple, en les ruptures matrimonials cada vegada més freqüents: “avui sé que t’estimo, però no sé què sentiré d’aquí a dos anys…”. Així mateix en la vida de la fe. “Avui sento que tinc fe, demà potser hauré canviat d’opinió”.
Sigui com sigui, no podem plegar-nos de braços. La fe, com l’amor i l’esperança, si no creix, mor. Així és la vida de l’Esperit. Com una planta que, en observar que no renova les seves fulles, ni produeix flors a la primavera, diem que s’està morint: no en podrem esperar fruits a l’estiu. Tenim en compte que hi ha reculades temporals, que semblen presagiar esterilitat i mort, com les plantes i arbres de fulla caduca a l’hivern, o com els períodes de malalties, que van assecant de mica en mica les fulles i tiges…
Cal saber afrontar les crisis, això sí, amb els recursos i segons les maneres com l’Esperit ens ensenya.
Fem cas de la recomanació per als moments de crisi, de tornar als orígens de la fe, per a recuperar la seva frescor i vitalitat. Però convé atendre altres recomanacions. Com ara, acceptar que la fe té “enemics”, dins de nosaltres mateixos i fora. L’oració dels salms hi al·ludeix constantment.
Davant “els enemics” s’obren tres tasques necessàries: saber detectar-los, afrontar-los i reafirmar-se en el veritable Déu. Detectar-los, és difícil, perquè tots usen la disfressa. De fet el primer d’aquests enemics és la idolatria, què és radicalment mentida: diu que Déu està a l’abast de la nostra mà, fins i tot que és la nostra obra. Però hi ha un altre enemic que tempta el just que sofreix amb la mentida oposada: ens diu que realment Déu no existeix o ens ha abandonat.
El Salm 70 (71) constitueix un model de fe sostenible. És una oració de l’ancià just, malalt i assetjat per enemics que desitgen la seva mort. Ell ha sostingut la seva fe des d’infant, tot reconeixent sempre les meravelles de Déu en la seva vida; així ho ha mostrat amb la lloança constant. Ha patit molt, i ara, pentinant cabells ja blancs, demana consol i promet que continuarà cantant la fidelitat de Déu:
“Senyor, sigueu vós el meu refugi… deslliureu-me de la mà de l’injust… Jo continuaré esperant i us lloaré més i més… comptaré les vostres proeses, Senyor meu, narraré els vostres prodigis… ara al temps de la vellesa i amb cabells blancs no m’abandoneu, Déu meu” (cf. vv. 4-19).
Una vegada més, romandre i créixer en la vida de fe és impossible si oblidem la fidelitat de Déu, la fermesa de les seves promeses i constància inesgotable del seu amor. És l’únic que fa possible que una vellesa provada continuï mostrant un rostre jove.
