Data: 9 de març de 2025
Benvolguts diocesans,
L’Any jubilar que estem celebrant ens convida a contemplar la nostra vida com un pelegrinatge; som pelegrins d’esperança. Considero molt important subratllar aquest caràcter pelegrí de la nostra vida: som caminants, persones que es dirigeixen cap a una meta. És molt diferent viure la vida com a pelegrins o, en canvi, viure-la com si no existís un destí definitiu més enllà d’aquest món. El cristià viu al món amb mentalitat de pelegrí, del qui transita per un lloc buscant una ciutat permanent.
Em resulta molt suggeridor el capítol 11 de la carta als Hebreus, en què l’autor descriu els grans creients com a persones en camí, que emprenen la marxa fiant-se de Déu. Per la fe -es diu- Abraham va deixar la seva pàtria i “sortí sense saber on anava” (11, 8). I afegeix: “gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa”. Això és important: el pelegrí estima la pàtria on viu, però és ciutadà d’una altra de definitiva. Per aquest motiu, en el fons, viu sempre com a estranger, com aquell que està de pas. En el text de la carta s’explica la raó d’això: “esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor” (11, 10); els grans creients han viscut “reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra” (11, 13), ja que “aspiren a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial” (11,16).
Com a Abraham i als patriarques, el Senyor ens crida a deixar la comoditat i assumir el risc de posar-nos en camí, a la recerca de la ciutat definitiva, del cel nou i la terra nova. Diu sant Pau que “som ciutadans del cel” (Filip 3, 12). Habitem en ciutats i estimem aquesta terra, però sabem que no és definitiva, que un dia tot passarà. Els primers cristians tenien un sentit molt clar que eren pelegrins. Un autor del segle II va escriure l’“Epístola a Diognet”, en què s’explica que els cristians no es distingeixen dels altres homes perquè tinguin ciutats pròpies ni parlin un llenguatge estrany: “Habiten en la seva pròpia pàtria, però com forasters; prenen part en tot com a ciutadans, però ho suporten tot com estrangers; tota terra estranya és la seva pàtria, però estan en tota pàtria com en terra estranya” .
Durant la Quaresma l´Església ens convida a posar-nos en actitud d´èxode, de sortida, de marxa, com el poble d´Israel. En un prefaci propi d’aquest temps, es compara la Quaresma amb l’èxode, amb la travessa pel desert fins a la terra de la promesa. Podríem viure aquesta Quaresma amb l’actitud de pelegrins i, així, “preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort” (Missatge papa Francesc).
